Fa 20 anys

0
Al juliol, sí… 20 anys! I no, no sembla que va ser ahir. Al desembre del 1992, cansats de tot una mica i més l’any Olímpic, vam fundar la cooperativa: calengobi. Ja havíem decidit unir els somnis dels quatre i tirar-nos a la muntanya. Ja teníem pensat el projecte (viure junts, en el camp, portar una granja i fer turisme rural), havíem sortit a veure país, i fins i tot ja sabíem amb què podíem comptar: els fons, les ganes, la família i els amics. Faltava solament un petit detall: on? Amb el projecte, el nostre petit capital i la previsió de subvencions vam anar passejant Catalunya de dalt a a baix. Primer zones deprimides (hi havia més ajuts) on comprar, impossible. Després vam mirar opcions de lloguer, però els tractes no ens convenien (ho deixàvem tot, imprescindible una opció per a tota la vida). Sabíem que alguns bisbats tenien cases que deixaven a preus molt arreglats, però cap era tan gran com el que necessitàvem: granja i turisme per donar de menjar a quatre no podia ser a qualsevol lloc. I quan ja començàvem a estar una mica decebuts, algú ens va dir: “Heu mirat en Parcs Naturals de Diputació?”. I vam anar i la nostra idea va agradar. Llavors es parlava de turisme verd, de Residències-casa de pagès… tot havia començat feia relativament poc i l’oferta de col·laboració entre administració i empresa privada no era massa comuna. Però, amb molta il·lusió per ambdues parts, de seguida ens vam posar a treballar. Un dia -crec que era març- de 1993 vam quedar per anar a veure les dues possibles “candidates” (sí parlo de cases, de masies): una a Montesquieu i l’altra en el Montseny, una al matí i l’altra havent dinat. Montesquieu, bé. Ens vam anar a dinar a Can Pascual, el restaurant més proper a la Morera. I vam menjar bé, molt bé. I després ens vam apropar a la segona casa del dia, on ja ens esperaven dos guardes del Parc per ensenyar-nos-la. Per molts motius: increïble! Caminem, pugem, baixem… un forn en ruïnes, un munt d’espai, un sòl caigut, una terrassa amb unes vistes,… aquí un festejador, allà una tona d’enderrocs, aquesta teulada està gairebé nova, aquella paret a punt de caure,… Tota la casa repassada, unes poques fotos (en aquella època no hi havia digital encara), uns somriures, alguna abraçada,… i una altra volta més. Es posava el sol quan els guardes ens van convidar a acabar la visita. I els quatre ho vam tenir molt clar, gairebé sense parlar-ho: després de prop d’un any havíem trobat la casa! No recordo qui, en aquell moment, va encunyar una frase que després, durant els tres anys que vam estar treballant en les obres de remodelació, es va fer famosa: “Nanos: escombrar i pintar!”.
0

Blog de la Morera

Histórico – Històric

June 2013
M T W T F S S
    Sep »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Categorías – Categories