BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT.
La cerca en Google de Morera Brull retorna 161.000 entrades… no les hem revisat totes, és clar, però unes quantes sí. Ja lluny de les primeres pàgines, vam trobar fa temps referències a aquesta creació de J.V. Foix que avui us presentem: en concret el títol del poema VI de Les irreals omegues. Segurament és una pena, però de vegades el camí a la literatura és ardu i tortuós, i sempre sorprenent.
Les irreals omegues (1949, pàg. 39) a la Biblioteca del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres.
Les irreals omegues
Extret de lletrA: Literatura catalana en línia
Refractari a qualsevol classificació simplificadora, J. V. Foix publica, el 1949, Les irreals omegues, un llibre totalment diferent al classicisme dominant a Sol, i de dol. En la tradició de l’art clus dels trobadors i de l’hermetisme poètic de tots els temps, Les irreals omegues exemplifiquen l’estil més barroc i dens de la poesia foixiana. Escrits en vers lliure, amb decasíl·labs i alexandrins, els tretze poemes inclosos, que es caracteritzen per tenir un llarg títol, són la recreació, en una precisa imatgeria onírica, des d’experiències viscudes abans de la guerra civil, en la joventut del poeta, fins a reflexions sobre la desfeta moral col·lectiva durant i després del conflicte civil.
Josep Vicenç Foix i Mas
A partir de l’Enciclopèdia Catalana, Wikipedia i Fundació J.V. Foix
28/1/1893 a Sarrià (poble) – 29/1/1987 ean Sarrià (barri de Barcelona). Escriptor, poeta i assagista, principalment en llengua catalana.
Va col·laborar en diverses revistes com La Revista, Trossos, La Consola, La Publicitat, Monitor, L’Amic dels Arts, Quaderns de Poesia, etc. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i va ser un dels mestres de la postguerra, que va influir especialment sobre el grup Dau al Set. La seva obra es va fer més popular arran de la musicalització del seu poema És quan dormo que hi veig clar per part del cantautor Joan Manuel Serrat.
Li va ser concedit el premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), entre altres guardons. Aquell mateix any de 1984, el Parlament de Catalunya li va proposar per al Premi Nobel de Literatura.
Malgrat proclamar-se investigador en poesia, Foix va aconseguir una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal -més integrador que gratuït-, que passa per assajos futuristes i surrealistes (cal recordar la seva amistat amb Dalí, Miró, Éluard i García Lorca). El seu món, que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. La seva actitud la resumeix ell mateix amb el conegut vers “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
