Transcripció fonètica de la Morera
Transcripció fonètica de la Morera
Reproducció de la muralla del Montgròs[/caption]Si no és desgavellat preguntar-se si el cartaginès Anibal, en el seu pas cap a Roma, va travessar territori del Brull, per què no imaginar grups d’íbers ausetans amb els seus ramats pasturant en els prats i boscos de la Morera?
No, no tenim constància documentada de la seva presència en aquesta part del municipi del Brull, però… tenint en compte que
- el poblament d’aquestes terres es remunta al neolític final o calcolític (4.500 – 2.500 aC),
- al costat de casa trobem el Puig Castellar, amb restes que podrien ser, entre d’altres, d’un antic assentament íber,
- la fortificació ibèrica del Turó del Montgròs, en èpoques de perill, servia de refugi als íbers ausetans dels voltants; gent dedicada -a més de la guerra- a l’agricultura i el pasturatge,
- els romans viatjaven d’Osona a Sant Celoni passant pel que avui seria la porta de casa, camí de Collformic,
Per què no creure que, a la Morera o voltants, poguessin realitzar activitats bàsiques com el pasturatge o l’aprofitament del bosc?
Ausetans
Extret de la Vikipedia
Els ausetans eren un poble iber del nord-est de la Península Ibèrica. Fou citat per Ruf Fest Aviè, Plini el vell i Titus Livi entre altres fonts antigues. El seu territori limitava a l’est amb els laietans i els indigets, i a l’oest amb els lacetans i els cerretans, i al nord amb els castel·lans. La seva capital podria haver estat Ausa, origen del topònim actual d’Osona.
El territori on vivien els ausetans abarcava la Plana de Vic amb les muntanyes que l’envolten (és a dir, l’actual comarca d’Osona) i part de la comarca de la Selva, essent el massís de les Guilleries la frontera amb el poble dels indigetes. Hom ha mesurat l’Ausetània en uns 2.000 km2, i pel que fa al centre polític la historiografia bascula entre Ausa (que esdevindria després un nucli romà) i el Turó del Montgròs.
Durant la Segona Guerra Púnica els ausetans van variar la seva posició entre cartaginesos i romans. Segons asseguren algunes fonts, l’exèrcit d’Anníbal hauria sotmès diversos pobles ibèrics que se li oposaven obligant-los a prendre partit pel bàndol cartaginès: els ilergets, els bargusis, els ausetans, els lacetans i els andosins. El cabdill dels ausetans, Amusic, va adherir el seu poble a l’aliança procartaginesa que englobava també els ilergetes (liderats per Indíbil) i els lacetans per lluitar contra Roma, però la coalició va fracassar a la batalla de Cissa l’any 218 aC. Aleshores, el general romà Gneu Corneli Escipió va castigar els ausetans assetjant i prenent la principal plaça forta, defensada pel mateix Amusic, el qual es va escapar fins a trobar la protecció de l’exèrcit cartaginès d’Àsdrubal. Tot i que caigué una important nevada, l’exèrcit i la maquinària militar romana van aconseguir la rendició dels ausetans, i Escipió els imposà una forta multa a pagar en plata. El 210 aC Claudi Neró comandava una altra operació de càstig. I finalment el 205 aC, en algun punt de l’Ausetània, es produí la batalla en què va morir Indíbil: per una banda els ilergetes, ausetans i lacetans i per l’altra les tropes romanes comandades pels generals Lèntul i Manli.
El Turó de Montgròs (El Brull, Osona)
Extret de “Ruta dels íbers” del Museu d’Arqueologia de Catalunya
La muralla ibèrica principal vista des del sudest. Restitució del seu estat ideal el segle iii aC. “La muralla principal de l’oppidum ibèric del Montgròs (el Brull) i les seves defenses perifèriques”. Albert López Mullor – Revista d’Arqueologia de Ponent nº 21, Universitat de Lleida.
La fortificació ibèrica del Turó de Montgròs es troba dins del Parc Natural del Montseny. Era una important fortificació amb antecedents a l’edat de bronze, que controlava el Collformic, una de les vies de penetració a la plana des de la costa.
Cap a l’any 300 aC s’aixecà una gran muralla de doble parament precedida d’un fossat, que tancava l’istme de la península del Montgròs. Una barrera imponent de 145 m de longitud i 5 m de gruix.
A mitjans segle III aC, la fortificació es va reforçar amb una torre central i altres defenses perifèriques.
Actualment, es creu que devia ser la seu d’una guarnició militar permanent en la qual, en èpoques de perill, es podia refugiar la gent de la contrada amb els seus ramats. El incendi i la destrucció del nucli van coincidir amb el moment més dur de la Segona Guerra Púnica, cap al 205 aC.
